Un s'adona que s'està "aganapiant" quant comença a fer coses de familieta, com per exemple visitar la reserva africana de Sigean per setmana santa, i comprovar que no som, of course, la única familieta que ha tingut la mateixa idea. Fins i tot els cosinets van decidir acompanyar-nos. Sigean compleix molts dels requisits per una escapada ideal de cap de setmana: és a l'estranger però no és gaire lluny, s'hi pot passar el dia sencer, és una activitat a l'aire lliure, i hi ha animalets, i a sobre no estan tan deprimits com els del zoo de Barcelona.
El viatge va començar el dia abans, amb la visita habitual a Perpinyà, on teníem la reserva d'hotel. A perpinyà passa una mica com a Barcelona: tots els rètols estan en català, molta fleca "la catalane" i moltes samarretes de l'USAP i de la catalunya nord, però tothom et parla en castellà. Però com que els croissants són més bons, i hi ha bon vi i bon formatge, a mi com si em volen parlar en francès...
Després de la visita obligada al parc infantil i la passejada pel centre, esquivant totes les botigues de gormanderies, vam acabar anant a petar a l'fnac, on els llibres infantils també són millors que els dels fnacs espanyols. No sé si ens passa només a nosaltres, però no hi podem estar massa estona perque ens maregem. Hi ha massa coses. Potser caldria instal·lar-hi uns cubells a les cantonades per poder anar a vomitar de tant en tant, i poder seguir remenant...
Al vespre, de camí cap al restaurant, la caminada matinal es va fer notar i el Roc va caure com una soca al cotxet. Donada la situació "se'ns-ha-adormit-i-ara-què-fem?" vam decidir deixar-lo tranquil amb l'esperança que, si es despertava, tindria gana i menjaria alguna cosa del nostre sopar, tot i el risc que això implica. Els nostres temors es van complir entre el primer i el segon plat, en forma de despertar malhumorat, plorera i brams de desconcert. Com ja saben els que són pares, en aquests casos és millor que la natura faci la seva feina i que tot flueixi suaument, així que vam deixar que fes i mengés el que li vingués de gust, que en aquest cas va ser mitja tarrineta ben bona d'all i oli, així, a cullerades, sense acompanyar ni afegir-hi res més. El que no havíem previst, però, és que aquella nit no voldria dormir al seu llitet, i que l'hauríem de tenir al nostre, aguantant les puntades als ronyons i, és clar, les baferades d'all i oli. Va ser com intentar dormir penjat d'un bota-fumeiro amb pudor de rot.
L'endemà, finalment, la visita a Sigean. És com un safari domèstic: hi ha un recorregut en cotxe i després un altre a peu. L'espai està dividit en recintes tancats, i a l'entrada de cada recinte hi ha uns cartells indicadors dels animals que s'hi pot veure.
Tot és ple de familietes espanyoles, dignes elles de tenir un recinte propi, que desobeeixen totes les normes de seguretat aturant-se allà on està prohibit, sortint dels cotxes al recinte dels lleons, amb els nens treient mig cos per la finestra per veure si poden tocar els pebrots a algún estruç. Se m'acut que com a càstig a la seva desobediència, i com a premi per als lleons avorrits, haurien de deixar que un cop l'any fos devorat algun espanyol d'aquests panxuts de brandy, d'aquests que surten del cotxe allà on no toca per apujar-se els pantalons. Al cap i a la fi deuen tenir un fetge com el de les millors oques, en boca dels lleons...
Un cop acabada la visita, ja de camí cap a casa, vam decidir aturar-nos al ja famós (pels gironins) "Auchan", a la "porta d'espagne", que no és més que un conjunt comercial gegantí on van tots els gironins a comprar formatges. El Roc estava tan rebentat que vam haver de "trasbordar-lo" de la cadireta del cotxe directament al cotxet, sense despertar-lo. I això que anar al súper és una de les seves activitats preferides. I l'Auchan no és un súper qualsevol! Aquí "l'efecte fnac" es multiplica. Avingudes d'expositors de formatges, parets d'ampolles de vi, les llaunes de foie sembla que les regalin. Potser és que ara som massa de poble, però ho vam trobar un pèl exagerat. És com una mena de paradís del capitalisme, o com el cel dels gordos, o totes dues coses. Vam acabar comprant massa formatge, i cap a casa.
Per acabar les vacances, és clar, els padrins van portar la mona. Aquest any no podia ser més ben escollida, perque incloia els elements perfectes: un Pocoyó, un tren, i xocolata! aquí a sota, la seqüència before-during-after. La tercera foto és d'un altre dia, però serveix per il·lustrar l'"after"-xocolata...
Ah, i ja hem escollit nom per la futura germaneta del Roc, es dirà Rita. Serem la família de les erres!
1 comentari:
Aquí Sanchís. Ramon, t'estàs convertint en tot un cronista de la qüotidaneitat, a l'estil d'un Pla o un Gaziel. Moltes felicitats per la Rita; justament abans d'ahir em vaig trobar amb l'Edu Pérez, que també té un crio i n'espera un altre amb la Rosa, la de Banyoles. Jo, modestament, he tingut un sofà i he donat per finalitzat el trasllat. A reveure.
Publica un comentari a l'entrada