Arribo cap a les dotze a la guarderia. El carrer és un caos de cotxes mal aparcats i mares esverades que galopen amunt i avall amb nens a coll. Recullo el Roc i marxem cap a casa, amb els vidres del cotxe bafats. La meva tensió per no relliscar a la carretera contrasta amb la seva alegria informativa: "neva molt! neva molt!".

Cap a les tres ja se n'ha anat el llum. Busquem sense èxit les espelmes que no vam guardar, però només trobem les d'aniversari: un tres, un parell de dosos, i un u. Potser serviràn. Arribat el moment -de foscor- les encenem, i es demostra que no només no il•luminen gaire, sino que a sobre no duren més de dos minuts. No se m’acut l'ocasió en què podria interessar que unes espelmes d’aniversari es mantinguessin enceses un quart, o mitja hora. Insuficiència respiratòria de l’aniversarista? Llarga distància entre la cuina i el menjador? Això sí, provoquen una sensació barreja de nostàlgia i estupidesa a parts iguals. Per sort el Roc ens rescata d’aquest sentiment de desgràcia, exclamant “Pastís! Pastís!” en veure els numerets encesos. Això sí que és pensar en positiu.

Després de dues nits apinyats tots tres al mateix llit, de menjar-nos tot el gelat i les fritangues que encara quedaven al congelador, i de passar-nos les hores pendents de la ràdio escoltant els mateixos pallussos bordant les mateixes mentides, decidim, la tercera nit, que no podem més, i que aquella nit dormirem en un hotel i ens dutxarem i no passarem fred.

Si viure sense llum té algun avantatge és que no cal preocupar-se més per l’aspecte extern, almenys a partir del vespre. Ara, un cop al davant del mirall del lavabo de l’hotel, comprovem amb horror que tres dies sense dutxa passen factura: Jo m’he convertit en el Salvatore d’el nom de la Rosa, i la Carlota, amb un ull a la virulé per culpa d’una conjuntivitis i amb el mocador al cap, és el John Long Silver. L’únic que està com una rosa (pudenta, això sí) és el Roc, que s’ha convertit en un especialista en pentinar habitacions d’hotel. Abans d’entrar, se l’envia cap dins, com una mena de robotet, i ell solet escrutina tots els racons i comprova l’equipament a fons: tele, calaixos, interruptors, telèfon, sota els llits...


La resta de la setmana l’hem passat jugant a la neu, gairebé fins una setmana després! però s’ha de reconéixer que, excepte el Roc, tampoc no estàvem gaire ben preparats. Com que no teníem calçat adequat, vam pensar que posant-nos unes bosses de plàstic entre els mitjons i les sabates evitaríem la humitat. Però no va servir de res. Quan arribava a casa i em treia les sabates, tenia els peus com si fossin una mena de formatges congelats i pudents.

A part de la nevada, les altres fotos il•lustren la festa d’aniversari i el berenar de carnestoltes, que merexeria un capítol a part. A l’escola, ell era l’únic amb una disfressa “manufacturada”. La resta de nens portaven disfresses comprades, vull dir. Això, i la poca traça que tenim per fer disfresses, provocava una mena d’indecisió en els altres pares, que no s’atrevien ni a preguntar. A mi, que sóc un anti-social, ja m’estava bé. Només va caldre fotre’s unes quantes trompades al sec de la cama amb aquelles tauletes infantils i menjucar quatre croissantets de xocolata, i cap a casa.
Finalment, he volgut posar una foto del Roc amb la bata d’anar per casa, perque després de molts dies donant-hi voltes, al final vaig caure en qui em recordava...