Nova excursió, aquesta vegada per conéixer la branca balaguerino-salmantina. 250 kilòmetres sense escales, tot un rècord. Està comprovat que la distància no és un problema sempre que hi hagi continuïtat.

Com de costum, el Roc desperta interès allà on va, també entre els gats, que al seu torn desperten una forta alèrgia en nosaltres.
La proximitat d'un nen petit desencadena una sèrie de reaccions curioses entre les persones. Per exemple, a les dones els provoca un estímul irrefrenable de posar els braços en angle recte, en posició de recepció. Al mateix temps, la glàndula que abans impedia la secreció de bava deixa d'actuar i ara provoca que la veu se'ls torni més aguda i que pronunciïn coses inintel·ligibles per a la resta d'adults, però que ténen un efecte sedant en els nens.

Als homes, en canvi, la presència d'un nen petit els provoca un fenòmen diferent, més aviat d'estupefacció, en part provocat per la presència mateixa del nadó, i en part com a resposta/sorpresa a la metamorfosi de les dones.

L'"abulelita" mentrestant, el parent més llunyà (en el temps i en l'espai) del Roc, ha de buscar ara nous reptes per excusar la seva longevitat. Si abans era "pero yo ya no lo veré", ara és "pero yo ya no lo veré... caminar!". I ja veig que després serà "pero yo ya no lo veré... licenciarse", o el que toqui.

Tornem cap a casa amb garbuix de consells i recomanacions (un altre dels fenòmens que provoca un nadó), i amb el Roc impregnat d'una mescla de perfums de senyora, senyal inconfusible que ha conegut la família.