Avui és el primer dia del pare del Ramon. He intentat convèncer al Roc per a que li fes un dibuix, però tot el que he aconseguit és que li regali un parell de caques (sí són un regal, després de diverses tungades de 3 i 4 dies "No-olor" que dirien els de Evax) i unes bones dosis de plors. El pare en qüestió està una mica disgustat perque diu que el Roc li plora més que a mi i que li té por. Així que hem elaborat un pla per establir allò que els llibres en diuen "el vínculo paternofilial". A partir d'avui el banyarà ell, a veure si, per allò de Pavlov, associa bany-benestar-papa.
Demà venen la Carlota i el Jordi, aquest últim també passa avui el seu primer dia del pare, i pel que ens ha dit per telèfon, sembla que tampoc ha aconseguit gaire cosa del seu Ot, a banda de plors. Em sembla doncs que demà a la nit farem una festa de plors amb tots dos nens, almenys així ens trobarem amb algú altre passejant el nen pel menjador i serà força més distret.
Un altre punt que comença a inquietar al Ramon (només a ell, perque ningú més ho pensa) és que la fisonomia del Roc està canviant i ell diu que ara s'assembla a mi i que el final serà igual que jo. Jo ja li dic que no, que tothom diu que és igual que ell i que només cal mirar-lo quan està enfadat amb les celles ben juntes i no hi ha dubte possible.
Això sí, avui ens ha deixat dormir 4 hores seguides (guau!). Potser és que va acabar rebentat després del dinar d'ahir a Calella amb uns amics (passejada inclosa, el mar estava deliciós).
Pel que fa a l'alletament (no puc deixar de dir-ne alguna cosa), sembla que la cosa s'ha arreglat, he deixat les drogues (ibuprofe, paracetamol) i ja no em fan mal!!!! ALELUIA!, en tot cas, encara ens posem la crema i segueixo fent servir mugroneres. Per cert, quin nom més lleig això de Mugronera, em sembla que a partir d'ara les anomenaré Teteres, que fa més per un estri per beure. El mateix que als discos absorbents que he decidit anomernar-los "tapacubos", per allò d'abreviar. La maternitat està envoltada de lèxic absurd, cal anar domesticant-lo i fer-se'l propi).
4 comentaris:
Ramon, tiu, em sap greu; però això del vincle paternofilio_no-se-qué no s'esdevé fins que el fill se'n adona que a) El papa fa gamberrades b) Aquestes son divertides i c) A ell (el nen) no se li hagués acudit mai tot sol. Quin paio aquest papa! d) La conclusió es que a partir de llavors, cada cop que treus les escombraries o proposes fer quelcom amb cara de "vaig a fer una trapalleria... i grossa!" els nanos se t'enganxen a les faldes com mosques a la... diguem-ne mel. Ara en serio, els meus passen de mi com de la ...(no precisament mel); però només cal que em posi a fer exercicis per casa abdominals, dominades, flexions, bicicleta... que es munta un autèntic circ. És el màxim exponent de vincle paternina-no-se-com-continua. En fi, nen. Paciència, i pensa que un dia et queixaras de no poder-te'ls treure de sobre. ara com ara, posa cara de pòker i qui dies passa anys empeny. Una birra et pot ajudar en el camí.
Ramon no pateixis si ara el teu fill no et fa ni putu cas, en aquests moments tu no tens cap valor.
Que pot ser de les teves tetes hi surt llet ???? doncs no comptes per res!!! se siente, van així les coses. Tranquil més endavant ja tindràs més utilitats; ara només serveixes com a resposa nens, aguanta nens, ah i també com a canvia caques....
Albert, quants dies!
Sí, en Jesús també em dóna suport moral.
Jo amb les quatre riallades d'ara al matí ja em quedo més que satisfet. Diguéssim que no ho canvio per sentir-se com un tetra-brick amb cames.
ei, i a vosaltres com us va? heu de fer molts malabarismes?
Ramon, em sembla que ja has pringat, amb l'excusa de la relació entre tú i el Roc ja t'han encolomat el bany!!!!!
Després vindrà el dona-li tu el menjar (biberó primer i papilla després), vesteix-lo, porta'l a fer un vol, etc
Ho sento
Publica un comentari a l'entrada