NO!

Aquestes darreres setmanes, quan recollim el Roc a la guarderia, sembla que a la motxilleta hi incloguin un sobre sorpresa que, quan arribem a casa, obrim per descobrir què toca aquella setmana. De vegadaes toca "febre", de vegades "caca líquida", o bé simplement "cuento a les nits", o "mal dormir". La setmana passada el sobre incloia "bronquitis" i "val per una nova dent". Sempre toca un premi nou, però això no vol dir que els premis anteriors desapareguin, de manera que si sumem bronquitis, dents i mocs (que no faltin), el Roc ha passat unes nits al llitet com una tonyina recent pescada. Només que les tonyines no ploren (o sí?).

Però superat aquest episodi de mal dormir, ell continua fent de les seves per casa. Últimament està aprenent el significat de "No!". Ja entèn que vol dir alguna cosa com: "element temptador, segurament deliciós de llepar, que per incomprensibles circumstàncies està prohibit (per ara)". Per esquivar els "Nos" ell aplica vàries tècniques que està depurant amb el pas dels dies:

Tot comença amb el contacte visual, que desperta un desig irreprimible d'acostar-se a l'element en qüestió. S'inicia llavors la fase d'acostament, que es pot aplicar seguint diverses tècniques:

1.- La tècnica "petit ninja reptador" o "un-dos-tres-pica-paret". Consisteix a acostar-se a l'objecte amb una lentitud i paciència quasi vegetals, sense despertar sospites ni alertes paternes. Avançar de mica en mica, aturar-se, comprovar la vigilància, i repetir el procés.

o bé

2.- La tècnica "campi qui pugui", que es pot aplicar tant perque el desig és molt irrefrenable, com perque s'ha estat descobert mentre s'aplicava la tècnica pica-paret. Consisteix en llençar-se a gatejar al galop, sense tenir en compte obstacles ni crides a la calma. Aquí cada segon que es perd és un segon menys de rellepar, així que cal anar per feina. Es tracta d'un gateig tan potent que a cada passa el cos s'agita com el d'un rèptil en plena cursa, de manera que estic convençut que si pogués muntar un sistema de càmeres fotogràfiques disparades en seqüència, podria demostrar que hi ha un instant del moviment en què cap de les extremitats no toca a terra. Tot acompanyat d'esbufecs i petits gemecs incontinguts, provocats pel deliri de la perspectiva d'èxit.

Un cop assolit l'objectiu, cal rosegar a tota màquina, perque en qualsevol moment pot arribar el "No!" fatídic. Però fins i tot aquí es poden aplicar diverses tècniques d'escaqueig momentani, aplicables en funció del cansament paternal i de la distància visual:

A) tècnica "caretes". Màxima expressió de la indiferència. Aplicada amb subtilesa, una gestualitat dolça i un ull al clatell, s'intenta fer veure que no s'ha sentit res, que no s'està fent res mal fet, que com pot ser que dubtem, guanyant així uns segons preciosos i unes quantes llepades més, esperant que arribi un nou avís.

i

B) Quan no s'espera ser descobert i ressona el "No!", acostuma a aplicar-se involuntàriament la tècnica de l'ensurt, que va acompanyada d'un sotrac emocional, agitació espasmòdica de les extremitats, i un cop recuperat, entrega total a una rosegamenta febril, assaborint (metafòricament i literal) cada instant, que pot ser l'últim.

És clar que també hi ha la possibilitat de no ser descobert, si s'apliquen correctament les tècniques descrites. En tal cas és un silenci delator el que pot posar fi al deliri, o bé una tos inoportuna, causada probablement per un tros de cartró que s'ha quedat entaforat gola endins.

seqüència-exemple de la tècnica ninja. Ni el clic de la càmera el distreu de l'objectiu:

i aquí, enxampat in fraganti